per Laura Quintana García

La presència de la dona ciclista és ja una cosa habitual tant a les carreteres com a les pistes i les muntanyes. Júlia Mir, Iris Gómez i Maria Banlles són ara per ara les tres fèmines referents del ciclisme amateur lleidatà. Treball dur, passió i risc són alguns dels elements que fan d’aquestes esportistes una figura inspiradora del ciclisme

El ciclisme català viu un moment dolç amb l’augment del 20% en les llicències femenines que s’ha produït de l’any 2021 al 2023, quan, abans, l’increment era només d’un 1,5% anual. Fa pocs anys l’expressió de “mira una noia en bicicleta” obligava a girar el coll i sorprendre’s. Afortunadament, el ciclisme femení creix de forma exagerada i la presència de la dona ciclista és ja una cosa habitual.

A la província de Lleida, cal destacar la presència de les ciclistes Júlia Mir, Iris Gómez i Maria Banlles, tres fèmines referents del ciclisme amateur lleidatà. La Maria, d’Alfarràs, va pujar per primera vegada a una bicicleta de muntanya amb quatre anys i des de llavors no ha deixat de pedalar. Ara, amb 24 anys, acumula 14 anys en el món de la competició i assegura que “l’evolució del ciclisme femení és imparable”.

Maria Banlles de l’UPV Women’s Cycling Team | Imatge cedida

El maig del 2023, Banlles va fer història en ser la primera ciclista lleidatana en participar en la Vuelta España Femenina amb l’equip, ja desaparegut, UCI Sopela Women’s Team. Tot i ser una corredora que despunta a la carretera, compta amb una destacada trajectòria en pista. S’ha proclamat campiona d’Espanya en diverses categories d’edat i ha participat en dos Europeus sub23, entre altres mèrits. Amb 22 anys va deixar de competir en pista per centrar-se en la carretera després de diversos anys combinant les dues disciplines.

“Si no hi ha treball en equip, no s’arriba gaire lluny”, afirma la ciclista d’Alfarràs, que es va proclamar campiona d’Espanya júnior en ruta l’any 2018 amb la selecció catalana i ha pujat dues vegades al podi sub23 en l’estatal de contrarellotge. Són molts els èxits de Banlles, qui assegura que la seua evolució “és positiva”. Va començar formant part del Club Ciclista Alguaire i des de l’actual temporada 2024 competeix amb l’equip continental Universitat Politècnica de València (UPV) després de passar pel Club Ciclista Terres de Lleida, el Frigoríficos Costa Brava, l’equip Catema Baix Ter i el Sopela Women’s Team.

Maria Banlles al Campionat d’Europa de contrarellotge 2022 | Imatge cedida

Banlles, que estudia Educació Social a la Universitat de Lleida, entrena sis dies a la setmana i fa el possible per combinar-ho amb els estudis i la vida laboral. La ciclista explica que “voldria fer un any sabàtic per dedicar-se únicament al ciclisme i provar sort”. Participa en una cinquantena de competicions durant la temporada, en algunes d’aquestes ha coincidit amb ciclistes reconegudes com Mireia Benito, Mavi García o Marianne Vos. En aquest sentit, Banlles assegura que “es nota molt la diferència entre una ciclista Continental i una World Tour – màxima categoria –“. La seua companya d’equip, la lleidatana Iris Gómez, destaca que “no comptem amb els mateixos recursos que les ciclistes World Tour, des del material fins a la disponibilitat per entrenar i els serveis de fisioterapeutes, entre altres”. Tot i aquestes diferències, les corredores de l’UPV agraïxen el fet de poder aprendre de ciclistes professionals in situ i compartir carretera amb elles, com van poder fer a la primera edició de la Volta a Catalunya celebrada el passat mes de juny.

Iris Gómez i Maria Banlles en el I Critèrium Ivan Graït d’Ivars de Noguera  | Laura Quintana

L’Iris, de 37 anys, és de les ciclistes més grans dins el pilot. Va descobrir el ciclisme per casualitat després de plantejar-se fer triatlons, i de les tres disciplines es va quedar amb la que més li agradava. Des de llavors, no ha baixat del selló de la bicicleta. Fa set anys que entrena únicament ciclisme i el 2021 va entrar al Catema Baix Ter, filial del Massi-Tactic. Des de llavors ha corregut amb el Bizkaia-Durango, el Massi-Tactic i enguany s’ha estrenat amb l’UPV, on “faig el rol de mare”, riu Gómez. “Encara que m’he endinsat en aquest món amb més de 30 anys, estic molt satisfeta del que he aconseguit”, assenyala.

Iris Gómez de l’UPV Women’s Cycling Team | Imatge cedida

En el seu primer any de competició, Iris Gómez va proclamar-se campiona de Catalunya en ruta i va finalitzar tercera al Campionat de Catalunya de contrarellotge i a la Volta a Portugal, on enguany ha corregut amb ciclistes World Tour en ser una nova prova del calendari UCI (Unió Ciclista Internacional). La ciclista de Lleida assenyala que “no destaco cap competició en concret, tots els moments m’han dut on soc ara”.

La lleidatana és una ciclista atípica dins el pilot femení. Tot i haver competit en categoria UCI i actualment continuar a l’elit continental, és mare de dos fills de dos i sis anys. “Combino el ciclisme amb la conciliació familiar fent malabars, no és un repte fàcil”, assegura. La conciliació és un dels grans reptes a què han de fer front les esportistes fora del terreny de joc, “el part i la lactància ens suposa un extra que els homes no han d’assumir”. Per altra banda, Gómez està cursant un màster en psicologia i assegura que “la psicologia en el ciclisme és molt important, he vist noies amb moltes qualitats físiques anar-se’n a baix perquè no han sabut gestionar la tensió del moment”.

Iris Gómez fitxa per l’equip UPV l’any 2024 | Imatge cedida

El passat mes de maig la ciclista de l’UPV Women’s Cycling Team va canviar de terreny per participar en la seua primera Titan Desert, on va concloure en una quarta posició. Patrocinada per l’equip Kosner Saltoki Home 7, va formar equip amb reconeguts ciclistes com Óscar Pereiro i Miguel Indurain. Tot i no ser el seu terreny i preparar-s’ho amb poc temps de marge, va finalitzar “satisfesta”.

L’altra cara de la moneda del ciclisme

Molts esportistes coincideixen que el ciclisme és un dels esports més durs i amb més riscos, ja que no pocs ciclistes han deixat la seua vida a la carretera a conseqüència d’accidents. Un esport que exigeix un nivell de sacrifici superior i que, tot i això, no té la recompensa que tenen d’altres esports.

Les condicions climatològiques a l’hora d’entrenar i competir són un factor clau a tenir en compte per classificar-lo com un dels esports més durs. Iris Gómez recorda el dia en què no va finalitzar la Durango-Durango, carrera ciclista professional, pel fred. “No recordo haver passat tan fred abans, vaig haver d’abandonar perquè tremolava i no podia frenar la bicicleta”, explica.

Les caigudes també forment part del joc, a vegades amb més o menys sort, i són un limitador a l’hora de competir. “Prefereixo perdre temps en les baixades que trencar-me de nou”, assegura la ciclista de l’UPV. Gómez es va trencar el colze a la Setmana Ciclista Vola Comunitat Valenciana i la clavícula al Campionat de Catalunya, des de llavors ha decidit posar-se un límit.

Gómez al 7è Trofeu Ciutat de Lleida amb l’actual campiona de Catalunya en ruta i contrarellotge Paula Blasi | Laura Quintana

Qui ha tingut mala sort amb els accidents és la junedenca Júlia Mir. La ciclista que a principis d’any fitxava pel Massi Tactic Women’s Cycling Team, va patir un accident mentre entrenava a finals de febrer, que li va suposar un trencament de lligaments de la clavícula. El 14 de juliol va tornar a topar amb la mala sort competint en la prova Bicircuit Fèmines celebrada al Circuit de Barcelona-Catalunya. Era la primera competició a la qual assistia després de l’accident del febrer. Mir no va poder evitar una caiguda massiva dins el pilot a l’última volta que li va provocar una commoció cerebral deixant-la inconscient uns 10 minuts. Ara, la ciclista de Juneda ha tornat als entrenaments i assegura que “estic plantant les llavors per la collita del 2025”. Tot i que reconeix que ha tingut mala sort, “tornar a entrenar i recordar les bones sensacions de la temporada passada m’ajuda a afrontar-ho amb optimisme”.

Júlia Mir del Massi Tactic Women’s Cycling Team | Imatge cedida

La ciclista de 27 anys no tan sols ha lluitat contra el dolor físic sinó que també ha fet front al desgast psicològic que suposa viure dos accidents en un marge de cinc mesos i tot el que això comporta. Mir, que ha rebut comentaris de tota mena, és conscient que la bicicleta no és la seua feina, però “m’agrada el que faig”, afirma amb contundència.

Debutant de primera

En el seu any de debut, va ser triada per la selecció catalana a participar en la prova internacional Tour de Charente-Maritime, a França, gràcies al subcampionat de Catalunya en ruta aconseguit el juny del 2023 i altres resultats com el primer lloc a la 60a Volta a Tarragona. Amb tot això, Mir va tancar la temporada entrant a les files del Massi Tactic Academy, filial del millor equip femení del país, el Massi Tactic Women’s Cycling Team. Arran dels primers entrenaments amb les companyes d’equip i de la planificació interna, ràpid van pujar-la al primer equip. Malauradament, els accidents només li han permès córrer una cursa amb l’equip.

L’exigència psicològica del ciclisme competitiu

La ciclista de Tàrrega Marina Isan, de 30 anys, va retirar-se de la competició l’any 2020 perquè “és un món que requereix molta dedicació i compaginar-ho amb la feina es fa costa amunt”, assegura. La targarina va competir en triatló entre els 16 i 18 anys, fins que va decidir entrenar una única disciplina, el ciclisme. “Vaig començar a fer cicloturisme amb vint anys per diversió i dos anys després m’ho vaig prendre més seriosament i vaig quedar primera en dues marxes cicloturistes, una a França i una altra a Girona, tot i que no eren competitives. Llavors em va trucar el director de l’equip Catema-Baix Ter”, explica la ciclista que també va fer gimnàstica rítmica entre els 5 i 16 anys. Va destacar tant el primer any, que ràpid van pujar-la al primer equip. Marina va ser una de les onze corredores que va viure l’ascens del Massi-Tactic a la UCI Women’s Team, la màxima categoria del ciclisme en ruta a escala mundial.

La targarina Marina Isan deixa la competició però no el cicloturisme | Orbea

 “Amb la pressió, em vaig oblidar de gaudir”, explica Isan. En aquest mateix sentit, afegeix que “amb el suport d’un psicòleg esportiu potser el destí hauria estat un altre”. Quatre anys després, el ciclisme encara forma part de la seua vida com a oci. No descarta tornar a competir, però “em fan respecte les caigudes”, confessa la targarina. Isan recorda amb molta emoció aquella etapa, i destaca “la companyonia i el treball en equip. El ciclisme sembla un esport individual, però realment és un esport d’equip”. La ciclista Iris Gómez coincideix amb Isan i assegura que “si fos un treball individual, no hi competiria perquè el més bonic d’aquest esport és compartir les carreres i emocions amb la resta de companyes d’equip”.

Pedalant cap a la igualtat

La història del ciclisme femení és una crònica de lluita i avenços significatius. Al llarg de les dècades, les dones ciclistes han superat nombrosos desafiaments i han aconseguit establir-se com a figures clau en aquest esport.

El ciclisme, des dels inicis, es va perfilar com un esport dominat per homes, però les dones ciclistes van començar a reclamar el seu espai des de principis del segle XX. Cal recordar que el 1908, Marie Marvingt es va inscriure en el Tour de França i, malgrat que se li va negar el permís per participar en una ronda reservada únicament als homes, la polifacètica esportista va recórrer, gairebé de manera paral·lela als seus homòlegs masculins, totes i cadascuna de les etapes. Marvingt va aconseguir arribar a París després de recórrer els gairebé 4.500 quilòmetres de la prova. No va ser fins a l’any 1955 que se celebrà el primer Tour de França de categoria femenina amb una quarantena de participants. Malgrat la curiositat que va despertar la iniciativa, no es va repetir fins al 1984, gairebé tres dècades després, fins que el 1989, el director Jean-Marie Leblanc decideix suspendre la celebració de la prova femenina sota el pretext que és massa “restrictiva econòmicament”. Després de l’èxit de La course by Le Tour de France, prova femenina d’un dia organitzada entre el 2014 i el 2021, com a preludi a una etapa del Tour de França masculí, habitualment la dels Camps Elisis, es va decidir rellançar el Tour de França femení, batejant la prova com Le Tour de France Femmes avec Zwift. La primera edició se celebrà el juliol de 2022.

A Catalunya, el 7 de juny de 2024 va arribar la I edició de la Volta a Catalunya Femenina, fent així un pas endavant en la normalització del ciclisme femení. Fins al moment, del 2018 al 2023 s’havien celebrat les quatre edicions de la reVolta, competició d’una sola etapa. Vint equips, set de la màxima categoria UCI Women’s World Tour i cinc d’UCI Women’s Continental Teams –la segona categoria–, van conformar un pilot de primer nivell de més de 130 ciclistes. Les dones ciclistes no només han contribuït al desenvolupament esportiu, sinó que, igual que en molts altres esports, han servit com a models a seguir, inspirant generacions de dones i nenes.

Les ciclistes Júlia Mir i Marina Isan en competició | Imatges cedides

El ciclisme estatal viu un dels grans avanços del ciclisme cap a la igualtat amb la professionalització del pilot femení aquesta temporada 2024. La Reial Federació Espanyola de Ciclisme (RFEC) obliga als equips nacionals pagar un salari mínim a les seues corredores si volen comptar amb la llicència professional. Malauradament, hi ha equips que no tenen prou pressupost, aquest és el cas del Massi Tactic Women’s Cycling Team que va perdre la categoria UCI Continental per manca de finançament i el 2024 ha passat a ser un equip nacional. Tot i això, treballen per recuperar com més aviat millor la categoria UCI. Altres equips nacionals de prestigit com el Bizkaia-Durango i el Sopela Women’s Team han desaparegut per no poder complir amb les noves exigències de la RFEC.

Amb un camp cada cop més competitiu i una igualtat més gran en termes de condicions, hi ha totes les garanties per esperar que el ciclisme femení continuï la seva trajectòria ascendent.