Opinió

L’esport és una bona eina per l’aprenentatge de la frustració

Als clubs esportius de base, especialment en edats de formació, és fonamental treballar conjuntament no només els aspectes tècnics, tàctics i condicionals, sinó també la transmissió de valors i la gestió emocional. L’esport de base no s’ha de limitar al desenvolupament físic, sinó que ha de convertir-se en una eina per ensenyar habilitats vitals com la capacitat de gestionar la frustració. Els errors no s’han de penalitzar, sinó veure’s com a oportunitats per aprendre. Així, els clubs hem de crear entorns segurs on s’inculqui la cultura de l’esforç i es fomenti una competitivitat centrada en la millora contínua, més que en els resultats immediats.

Com assenyala el psicòleg esportiu Pep Marí: “El fracàs no és el contrari de l’èxit, és part del camí”. Amb aquesta visió, reforcem la importància d’aprendre de cada derrota o error com a via per al creixement. A més, és crucial que aquest treball sigui col·laboratiu entre famílies, entrenadors i entrenadores, tots en la mateixa línia per reforçar el missatge. Junts, podem ajudar els joves esportistes a créixer no només com a atletes, sinó també com a persones resilients i preparades per als reptes que trobaran fora del camp.

Saber guanyar

Familiaritzats amb el saber perdre, on queda el saber guanyar?

En l’àmbit esportiu, i en especial èmfasis en les etapes de formació, trobem un factor recurrent el qual queda en el focus d’allò que cal treballar, el saber perdre. La tolerància a la frustració, la gestió de l’error, les mostres d’esportivitat envers el rival, la valoració dels objectius, la importància del procés… són alguns dels aspectes que engloben aquest factor i que cal gestionar després d’una derrota. En etapes de formació, la constant insistència en aquest treball hi és present. D’aquesta manera, es dona eines i recursos als/les esportistes per tal d’afrontar aquesta allau d’emocions, pensaments i conductes que apareixen davant una derrota; però i davant la victòria?

Es podria establir la comparativa que la victòria pot funcionar com un mirall. Aquesta, en ocasions, emmascara accions que poden quedar enlluernades per un resultat favorable. En un primer instant, després de guanyar una competició, l’eufòria desborda les emocions i, de vegades, pot portar a cometre accions que disten d’aquesta dinàmica pròpia del guanyar. En exemple, no donar la mà als rivals perquè s’està celebrant o realitzar celebracions dirigides al rival acompanyades d’accions poc esportives. Davant la victòria, som tant crítics enfront aquestes accions o ens poden arribar a semblar “menys importants”?

A més, el saber guanyar també va més enllà d’aquest primer moment, d’aquesta primera reacció d’eufòria. Celebrar els propis guanys sense adoptar conductes que puguin portar a humiliar el rival, la satisfacció d’haver realitzat una bona competició sense infravalorar el joc de l’altre equip o el reconeixement dels mèrits que ha realitzat l’equip enfrontat. En definitiva, aprendre a celebrar el guany propi i no la pèrdua del rival.

I, finalment, quan l’emoció més efímera deixa pas a l’aparició de diverses qüestions; i ara què? Determinar nous objectius, continuar treballant en el procés, en la millora de les habilitats, ser objectius en aquells aspectes a millorar… són factors que poden quedar darrere el mirall de la victòria, però que acabaran fent notòria la seva presència i, per tant, caldrà treballar.

Què important és saber perdre, però també, saber guanyar.

L’esport és un element educatiu bàsic. Tothom coneix l’esport com a espectacle, però aquest no existiria sense l’esport base, que ens ajuda a creixer.