per Laura Quintana García

Va néixer l’any 1984 amb caràcter universitari i des de llavors és l’únic club de la província. Actualment, i després de picar molta pedra, pot presumir de la seua Escola que reuneix a centenars de nens i nenes. És pioner en formar un equip de formació íntegrament femení i, per descomptat, vol trencar amb els prejudicis i estereotips que vinculen aquesta disciplina amb l’agressivitat i la masculinitat. Aquesta tan sols és una carta de presentació del Rugby CE INEF Lleida, club pioner a les comarques lleidatanes

“El rugbi és probablement la millor metàfora de vida”, així defineix aquest esport David Carrerars, director esportiu i coordinador de l’escola del Rugby CE INEF Lleida, l’únic club de la província. La seua gran particularitat respecte d’altres esports col·lectius és el contacte amb el company i, sobretot, amb l’adversari que et placa d’una revolada. “En aquests moments tens dues opcions; quedar-te a terra o aixecar-te i continuar endavant”, explica Carreras. Té sentit l’antiga dita britànica que es refereix al rugbi com un esport per a hooligans jugat per cavallers. Un esport dur i sacrificat que requereix perfils diferents, de caràcter i de complexió; ràpids, rabassuts, hàbils… Tothom hi té cabuda.

L’any 1984, el professor i exdirector d’INEFC Lleida Alfredo Joven, junt amb un grup d’estudiants del centre, va proposar formar el primer equip de rugbi a les comarques lleidatanes. En primer lloc, es va formar l’equip femení i al cap d’un any es conformà un equip masculí. El que més els atreia era l’ambient, tan dintre com fora del camp. Joven és actualment el jugador més veterà de tot Catalunya amb 63 anys.

D’aquell grup d’estudiants, actualment s’ha passat a ser una secció que milita a les competicions federades, amb el record que el rugbi femení lleidatà fou un dels pioners d’aquest esport a Catalunya. El club compta amb més de 200 llicències que es reparteixen en dos equips sèniors masculins, un equip sènior femení, un equip sub-18, un equip sub-16, un equip sub-14, un equip júnior femení, i els equips mixtos de l’Escola sub-12, sub-10 i sub-8.

Un canvi en clau de gènere

“Seguint la normativa, fins a la categoria sub-16 el rugbi és mixt. A partir de la sub-18 es divideix en equips masculins i femenins, perquè es considera que les característiques corporals dels nois i les noies canvien”, explica David Carreras. En aquest sentit, afegeix que “en categories de formació, sub-14 i sub-16, ja es noten les diferències físiques i, per tant, que puguin jugar no vol dir que juguin”. “És una política d’igualtat, però no d’equitat, les nenes no juguen en les mateixes condicions ni s’enfronten a les mateixes condicions”, manifesta.

Amb tot això, el club lleidatà ha marcat un precedent en el món del rugbi femení. La temporada 2021-22 van inscriure un equip júnior format per una vintena de noies de categories sub-14 i sub-16, que competeixen a la lliga oficial sub-14 contra equips mixtes. És una iniciativa pionera tant a Catalunya com a la resta de l’estat espanyol. Segons David Carreras, “la resta de clubs van aplaudir la iniciativa, que de ben segur podrien imitar, però no ha estat així”, lamenta el director esportiu. “Recordo el primer partit que van jugar les noies júniors: se’m va apropar un pare, que era molt reticent a la iniciativa, i ens va felicitar perquè va veure que la seva filla va tocar molta més pilota en aquell partit que en tota una temporada”, recorda amb entusiasme.

“El rugbi és un esport de dones també, i per desgràcia encara ho hem de reivindicar. Cal visibilitzar a les jugadores i trencar amb els estereotips”, denuncia Irela Arbonés, responsable de l’àrea de formació, jugadora de l’equip sènior femení i entrenadora dels nois sub-16, juntament amb Vanesa Piulats i Jaume Piñol. La Irela va endinsar-se en el món del rugbi l’any 1998, quan una companya d’INEFC va animar-la a jugar. Ara, és tot un referent en el món del rugbi femení; l’any 2020 va ser escollida per la Federació Espanyola d’aquest esport per al projecte Mujeres en rugby, amb el qual es pretén augmentar la participació i interès en el rugbi femení. La jugadora ha assolit l’objectiu amb èxit dins el seu territori, “ho valoro molt satisfactòriament perquè hem aconseguit tenir un equip de noies pioner a escala estatal que competeix en una lliga mixta, mai m’ho hagués imaginat”, diu orgullosa.

Tot i això, Arbonés assegura que “continuem picant pedra per fer-nos visibles i captar més noies, ja que necessitem plantilles de 30 jugadores per poder jugar tranquil·les”. El club lleidatà treballa constantment el paper de la dona en l’esport i fan tot el possible per educar als jugadors i jugadores lluny dels prejudicis i estereotips que vinculen aquesta disciplina amb l’agressivitat i la masculinitat.

L’Escola fa créixer el club

Des del Rugby CE INEF Lleida fa més de 10 anys que promocionen l’esport de la pilota ovalada en col·legis i instituts, tant per a noies com per a nois. Irela Arbonés és una de les més actives impulsores d’aquesta campanya de captació. “Cal donar suport al rugbi i cal fer-ho des de la base”, opina. Amb campanyes promocionals com “Porta una amiga” i les jornades de captació amb centenars d’alumnes, el primer any d’Escola – 2014 – es van inscriure una vintena d’infants i l’any 2018 ja comptaven amb més d’un centenar. “Ha costat molt arribar on som ara, la creació de l’Escola va ser tot un repte davant la demanda que ens arribava com a resultat de la divulgació del rugbi en els centres educatius”, assegura David Carreras. Ara bé, Arbónes i Carreras coincideixen que “el boca-orella és la font de captació més potent”.

El Rugbi Cinta resulta una modalitat molt encertada per introduir els nens i nenes en aquesta disciplina. No hi ha contacte físic i, per tant, tampoc hi ha placatges. Els jugadors porten un cinturó amb dues cintes. Quan l’equip defensor aconsegueix una cinta del jugador atacant que porta la pilota, es considera un placatge.

Més enllà de les escoles, el club també ha apostat per les jornades inclusives amb la finalitat de formar un equip competitiu. El febrer de 2020 més d’una trentena de jugadors i jugadores amb necessitats especials van reunir-se a les instal·lacions del club lleidatà. Tot i que la covid-19 va frenar el projecte, David Carreras assegura que “la intenció del club és reprendre aquestes jornades i formar un equip, però sempre tenint una visió realista dels recursos del club”.

Molt més que rugbi

El club lleidatà està recollint els seus fruits i actualment és un club en constant creixement i intergeneracional, “és molt motivant jugar amb noies de 18 anys que vam entrenar quan eren petites. Tot i això, ara tinc 43 anys i em veig obligada a suplir les mancances amb l’experiència”, riu Irela. És més, Carreras està convençut que el club viu una segona generació, “els antics jugadors ara són entrenadors, delegats, fisioterapeutes…”. De fet, ell n’és un exemple, l’any 1985 va arribar a INEFC Lleida, on va conèixer el rugbi de la mà d’Alfredo Joven. “Abans no coneixia aquesta disciplina, vaig deixar l’Handbol per centrar-me en el rugbi, i ara ho és tot per mi”, afirma Carreras. Avui dia, el director esportiu del Rugby CE INEF Lleida, i també professor del mateix centre, anima els seus estudiants a endinsar-se en aquest món.

Del rugbi és conegut el “tercer temps”, una tradició moral que connecta amb l’esperit de lleialtat. En acabar un partit, els amfitrions conviden a menjar i beure els visitants. El món del rugbi vetlla de forma constant pel manteniment dels seus propis valors. El respecte pel rival i per l’àrbitre són sagrats. Educar, formar i competir mitjançant el rugbi és el tret identitari del club. Ens trobem a les instal·lacions i ens fixem en un detall: a la jaqueta dels entrenadors no hi diu “entrenador”, hi diu “educador”.

“El rugbi va molt més enllà; transmetem valors, hàbits saludables i creem un entorn únic de relació social per a les famílies”, assegura Carreras. En aquest sentit, afegeix que “els pares i mares poden formar part de l’estructura del club, tenim a les famílies permanentment informades i fins i tot hem creat un nou grup – anomanat sub-50+ – amb una vintena de pares que s’han animat a fer activitat física a les nostres instal·lacions”.

La Sara Guajardo i la Edurne Antolín, de 15 i 13 anys, van començar amb el rugbi per influència familiar i s’hi han quedat. Totes dues destaquen la companyonia que es viu dins i fora del camp, i asseguren que “el rugbi no es basa únicament en la força, cal confiar en les teues companyes, utilitzar la lògica i observar els altres”. A part de saber placar, també s’ha de saber caure.